Acerca de castellonensesenelmundo

Jéssica Parra nació en Castellón el 5 de julio de 1982. Estudió periodismo en la Universidad Cardenal Herrera de Valencia y ha trabajado en varios medios de comunicación. Entre ellos la agencia de noticias Europa Press y la emisora de radio, Cadena SER en Castellón. Desde octubre de 2009 vive en Italia y actualmente trabaja como responsable de comunicación y marketing online de una sociedad de finanzas.

Vicent Beltràn i el significat de “No et Rendisques”

Desprès de molt de temps de silènci, per motius logistics, he estat parlant amb una persona que principalment es un amic al que vaig conéixer fa molts anys en la “terreta”. Desprès clar està ens vam separar fisicament però he seguit prou de prop, gràcies als avanços tecnològics, la seva trajectoria. El que mès m’impresiona de la seva història es que es tracta d’una demostraciò de que RES ESTA ESCRIT. Amb treball i sacrifici els somnis poden convertir-se en realitat i les condicions del lloc en el que es naix o de les possibilitats que tenim davant mentre creixem no han de ser definitives si no volem.

vicent-perfilMireu en qui sha convertit Vicent Beltràn. De Betxì. 35 anys

 

  1. Quan t’en vas anar de betxì i per què? La primera volta que vaig marxar de Betxi va ser 2003 per motius laboral. Despres vaig tornar a viure allí dos anys i ja en 2006 vaig anar a viure a Valencia per a poder estudiar. Desde entonces ja no he tornat sols que per a visitar a la familia.
  1. Què ha sigut lo mès pesat de estar fora i lo mès dificil? Lo mes pesat de estar fora es estar lluny de les persones que estimes, pedret events importants i no estar en celebracions que t’agradaria estar. A mi m’agrada molt viatjar pero hi han voltes que estàs en una aeroport a l’altra banda del mon i et preguntes que fas allí quan el que t’avelleix es estar prenen algo en la teva gent. Lo mes dificil es el començar en un lloc nou, no coneixes res i tens que buscar lloguer, cotxe, arreglar papers, etc… normalment en un altre idioma i tractant amb un altra cultura.
  1. Quina ha sigut la teva trajectoria, en què has treballat i en que t’has especialitzat? Jo vaig començar venen material per a la construcciò en un almacen en el poble quan tenia 16 anys. Alternava este treball amb el de cambrer en cap de setmana. Al complir els 18 anys em vaig independitzar i vaig començar a treballar com a electricista.

vicent-1Al mateix temps vaig traure la titulaciò de socorrista aquatic i en 2003 vaig anar a Ibiza a treballar. Mès tard vaig començar a estudiar per a entrenador de nataciò. Una volta vaig tindre el titol vaig estudiar la prova d’access per a majors de 25 anys ja que no vaig acabar els meus estudis i vaig entrar en la Universitat a estudiar Ciencies de l’activitat fisica i l’esport. Vaig traure tambe el titol d’entrenador de triathlon i vaig tindre la sort de que la federacio de triatlon de Valencia me va contratar una volta acabat el periode de practiques amb ells.

Per motius d’estudi vaig anar a Londres en 2011 on vaig treballar d’ entrenador de triathlon en un club d’allì. Desprès la meva parella s’en va anar a treballar a Kuwait i en unes de les visites em van oferir treball a mi tambe. Vaig estar quasi 3 anys allì alternant el meu treball en un club amb el de entrenador nacional. Desprès en 2015 vaig fixar per Bahrein com a seleccionador nacional. Ara treballe per a la Federaciò Internacional donant cursos de formaciò per el mòn i entrenan a esportistes a nivell privat. La meva especialitzaciò ha anat encaminada a l’ entrenament de triathlon d’alt rendiment

vicent-2

  1. Què has fet durant l’ultim any (professionalment parlant) i què es el que mès t’agrada de la teva feina? En 2015 vaig firmar com a entrenador nacional de Bahrain. Va ser un any molt productiu ja que vam guanyar totes les categories del campeonat arab de triathlon. Tambe vam estabilir un grup d’entrenament, vam anar al campionat del mon militar i vam obtindre mes de 60 podiums en competicions. A mitad d’any vam saber que anavem a ser pares i vaig decidir tornan a Espanya per a que Avril nasquera. Enguany vaig rebre una invitacio de la Federaciò Internacional per a convertirme en professor dels cursos de formacio i camps de desarroll. Evidentement vaig aceptar i ara viatje per el mòn donan clases i training camps.

vicent-4

El que mes m’agrada sense dubte es fer creixer el meu esport, avançar i deixar que la comunitat del pais continue amb aquest desenvolupament. Aplegar a un lloc on no hi ha res i desprès d’uns anys vore com el que un dia començares ha crescut. Dur a gent a competir a nivells o competicions que mai esperaven podrien participar.

  1. Quins plans de futur tens? En un principi seguiré entrenan al esportistes que duc arreu el mon, seguiré desenvolupant el projecte personal del Bteam i seguiré amb la formacio de la ITU (International Triathlon Union). Tinc varies ofertes interesants per varios llocs arreu el mon pero no tinc pressa en firmar, ara vullc dedicar-li temps a la familia.

Nora Recatalà: “No entenc com la gent no valora el que té”

  • Nora Recatalà, Almenaranora perfil
  • 24 anys
  • Polonia

Estimats castellonencs, finalment una nova entrada que m`ha costat molt d’aconseguir però de la que estic molt molt orgullosa. Nora, com heu vist ací dalt, es una persona que tot i que es molt jove, podria ensenyar moltissim a tots nosaltres. El que mès m’ha agradat de la seva historia es, per una part, que no té por a res, però per l’altra la gran passió que posa en alló que diu i en alló que fa….pense que aquesta història podria ajudar a molts de vosaltres a recuperar els propis somnis, aquells de quan erem menuts, i tractar de realitzar-los. Gràcies Nora.

Jéssica

Em dic Nora Recatalà, tinc 24 anys i soc resident d’Almenara, el meu món gira al voltant del disseny i de l’art. Si preguntes  a qualsevol persona que me coneix et dirà que soc fanática de les cadires, dels cafés, del roig i el blanc i que observe tot alló que te a vore amb el disseny. Quin món més complicat que he agafat pensaràs segurament, però no hi ha res millor que treballar i viure per i amb el que et torne completament feliç. Com tots els estudiants, per poder tirar endavant en els estudis he estat treballant com a socorrista a les platjes i piscines i també com a monitora tot l’any.

El primer contacte i formació que vaig tindre aquest món va ser en la música, forme part de la banda musical del meu poble (toque el clarinet i el violoncel) però de fa 2 anys que no hi vaig perquè els estudis cada vegada requereixen més temps i pensé tornar tot si acabe vivint al meu poble.

El segòn contacte amb el disseny, què dir quan de molt petita (ara tambè em passa) no puc tindre els mobles sempre en el mateix lloc, cada mes o un poc més necessite  moure les coses i deixar-les en altre lloc. Eixa petita mania va ser el que me va fer pensar en aquest món de l’interiorisme i per moltes més coses com estar empastrada a l’hora de pintar casa, imaginar-me amb facilitat el que no hi ha en un espai, vinga el que es diu tindre una bona visió espacial, restaurar mobles antics, més cadires que altres objectes. Gran fascinació per les cadires de disseny i les més antigues. Si veig una cadira en un estat mínim per poder restaurar-la al fem, me la porte a casa i queda tant nova com perfecta. No entenc com la gent no valora el que te!

La part que més m’agrada de la meva vida és viatjar i conèixer món, gent, cultures, menjars, edificis…etc. Tot va començar quan vaig eixir d’Espanya la primera volta cap Alemània, un viatje amb els companys musics en estiu, em va obrir els ulls a un mòn que no coneixia, la meva ment va canviar en segons, tantes coses noves per veure, per disfrutar, per investigar, diferents construccions, conèixer aquells edificis que tant habia estudiat podía vore’ls i observar-los. No era la mateixa quan vaig tornar a casa, tenia un nou propòsit i era treballar, estudiar i anar a vore món fins que no puguera. Fins ara he pogut viatjar també a Dublin, Galway (Irlanda); Milàn (Italia); Wroclaw, Katowice, Krakow, Rzeszów, Warsaw, Gdansk, Sopot, Lódz (Poland); Amsterdam (Països Baixos) ; Brujas (Bélgica); Tallin (Estonia); Malta; Seattle, Portland, Nova York (EE.UU)

Alemania Juliol 2004

collage alemania

 

Un viatge que sempre recordaré, amb la banda del meu poble, tots músics i sempre contant, a Alemanya en autobús, si si, en autobús, però tot es fa passar més divertit si tot va ple de músics, allà on anàvem l’armàvem, també el recorde per ser el primer i per conèixer cultura, una arquitectura diferent a la qual estava acostumbrada a veure per on visc jo. Un menjar tan diferent, tantes coses que no coneixia que me sentia com un xiquet quan va a un parc nou i vol pujar a tot el que hi ha i pensant sols a poder arribar a fer-ho tot i vore-ho tot. El que més em va impressionar (una de tantes) és aquell moment a un restaurant demanarem una Frankfurt i portaren a taula més que res que mig metre de llonganissa  alemanya.
Les cases, els camps, els boscos, als poblets totes les cases eren de fusta i pareixia de pel·lícula tot, que llocs me podia pedre si me quedava queta en el meu poble…

Irlanda Juliol 2007

Imagen

 

Irlanda… ací em vaig anar dues setmanes aprendre anglès, després d’Alemània havia de posar-me les piles en aquest idioma que sempre odiem al principi. Me’n vaig anar amb dos xics que no coneixia però sols falta fer-se un cafè per fer-te molt amics. Que verd que és tot allò, però també com plou! De veres algun dia para de ploure? Perquè cap dia que vaig estar vaig tindre tot un dia de solet.
A classe, quin patiment! En qui anava a entendre’m jo a classe? Italians, japonesos, alemanys, portuguesos…no se quantes nacionalitats eren a classe però quin impacte em vaig portar quan realment em vaig sentir que no podia parlar amb aquelles persones. Vaig aprendre el suficient per tindre més ganes de viatjar i més facilitat de poder comunicar-me en molta més gent!
El que més em va agradar és l’arquitectura clàssica que tenen als edificis i aquestes portes tan peculiars de color ben llamatius. Quin gran contrast que vaig trobar en aquesta ciutat.

Milán Abril 2009

La capital del disseny i la moda d’Itàlia! Allà anem el meu amic Hèctor i jo a Milà que no sabíem res, però compartim els mateixos amors amb el disseny. Tot va començar amb un concurs que ella va guanyar i com a premi tingué el viatge amb altra persona i em va convidar a mi. Que agraïda li estic perquè encara em puc quedar hores davant d’aquella catedral tan fascinant, poca gent parlava anglès i com comunicar-se en italià, vaig sentir que no podia en més idiomes de moment jeje però ja sabem el que diuen que el català és un poquet paregut i tot aclarit.
La fira del disseny, quina fira! I pensava que la de València era gran! No vaig poder veure-la sencera i milers d’objectes, innovacions, mobiliari, construcció que alberga aquesta fira i em vaig deixar coses, pensi tornar per poder recórrer–ho tot.

Polonia Setembre 2009

Polònia, qui anava a dir-me que seria el país que visitaria més voltes? Un poc més i no vaig aquest viatge, gràcies a un canvi de nom de billet vaig anar i quant em va ensenyar aquest país…tant per la seva historia, pels seus edificis, les seves tradicions, els seus horaris, el seu “fàcil” idioma, i també milers de casetes amb jardins per tot arreu.
El primer que vaig pensar, a veure la ciutat de dia: Per què tots els edificis estan negres? Pareix que fa poquets anys que passà tota la guerra, molts edificis per restaurar, una cosa que em torna boja, perquè ja puc caminar pel carrer que tardi dues hores en passar dues pomes! Tantes patologies per rehabilitar que vull treballar en tots ells.
Qué dir del camp de concentració, no tinc paraules. Eres altre quan eixes d’aquell lloc. Et preguntes si realment ha passat, però ja s’encarrega Polònia de recordar-ho. Te pots trovar pel carrer una placa en memòria de la gent que va morir a eixe carrer i així milers. Pensé que sempre ha d’estar present.
Els trens! Més antics i més preciosos que els que tenim ací a Espanya, tots pensarem el mateix, son igual que el que ix a la pel·lícula de Harry Potter, que meravella poder viatjar en un així.

Amsterdam i Brujas Agost 2010

 Imagen

La ciutat de les bicicletes! Que romanticona em pareix aquesta ciutat i com la gent és consciencia d’anar en bici i transport públic i no amb el cotxe. En una setmana que vaig estar em va sorprendre els diferents tipus de bicicletes que la gent té, cada persona construeix la seva bici a la seva vida, podies trobar en remolc per a xiquets per davant, per darrere, en cadiretes i cinturó, en gespa, en caputxa…I els llocs per aparcar-la? impressionants, milers i milers de bicis juntes encadenades entre elles, allà on mirares bicis, espai amb el carril bici, perquè no pots encantar-te ni dos segons, enseguida esta sonant el timbre que molestes el seu carril.
Els edificis tan pareguts als que vaig veure a Polònia, aquestos edificis de luxe que es troben als Canals amb les seves encantadores façanes amb gablet. Aquesta ciutat està plena de tresors arquitectònics per sorprendre als amants del disseny. Podem trobar molins, ponts elevats, edificis de l’escola d’Amsterdam y del disseny vanguardista.
Aquesta ciutat tot va resultar més fàcil per tindre ja un nivell minin d’angles i podies comunicar te sense problemes.

Malta Maig 2011

Malta, quants estudiants han anat aquesta ciutat per estudiar anglés? Moltíssims segur, un destí molt peculiar entre jóvens. Jo vaig anar un cap de semana per visitar a un amic que treballava allí. Si, pensé que si tens algún conegut fora d’Espanya has d’aprofitar l’ocasió per vore món.

Que bonicos els autobuses, llàstima que ja no estiguen, sols poder caminar  per aquesta illa es tot un plaer per als ulls. En Valleta et pots trovar molts castelles, palaus, museus y moltíssimes edificacions del barroc, me prenia el meu temps per observarles tots els detalls que tenen.

Les seves platjes de pedres, la seva aigua tan transparent, tan limpia… i com no vaig aprofitar per fer la meva primera inmersió en aquestes aigues amb ajuda del meu amic (instructor de buceig) Quin món que hi ha baix de nosaltres…

TALLIN (Estonia) Juliol 2011

Aquest viatge també aprofitat per visitar a un dels meus amics, acudirem un altre amic meu i jo aquesta ciutat desconeguda per mi abans Un cap de setmana ple de veure la ciutat vella, terrasses per tot arreu de cafeteries, restaurants, tendetes.
Al port tot d’edificis medievals, cafeteries i galeries d’art. L’edifici que més em va enamorar la Catedral de Alejandro Nevsky, una catedral ortodoxa, amb les seves cúples de ceba y el seu estil eclèctic arquitectònic. Al barri de Kalamaja hi ha cases de madera diferents a les que podem vore a les altres capitals europees.
El que més em va fascinar que una nit de festa, vàrem eixir d’una discoteca per anar a menjar alguna cosa i eren les 4 i poc del matí i el sol ja estava fora! Era de dia! Que estrany se’m va fer .
A l’hora de comunicar-se, pocs pocs problemes perquè parlaren la majoria de la gent en anglès.

 Seattle Juliol 2012

Imagen

La meva Seattle, que gran oportunitat I ben aprofitada que vaig tindre gràcies a la beca MEC (l’ultima) per poder visitar al meu gran amics Joaquín Bonet que treballa i viu allí, un mes ple de classes, d’activitats i llocs per veure.
Pot ser em va enamorar per ser una petita ciutat costanera, amb pocs gratacels que s’integren en els edificis de habitatges i al mateix temps en casetes de madera i jardins…tanta edificació diferent integrada amb el port era com la combinació perfecta. El gran Space Needle, si, eixe que ix a la serie de Anatomia de Grey, que ganes de veure’l i quina sorpresa veure com el construïren, tot un èxit! També el museu de Frank Ghery, em moria per poder entrar a observar i analitzar la seva estructura tan peculiar, que interessant com estan fets cada element constructiu d’aquest edifici.
Una ciutat on pots anar a tastar qualsevol menjar del món!, mai havia menjat tanta varietat en una mateixa ciutat. Però me quedi en la meva afició (addicció) al cafè, Starbucks, totalment enganxada i més ni menys que el primer Starbucks està al lloc més bonic de Seattle, al mercat Pike Place Market. El que més em va sorprendre? Una cafeteria Starbucks a cada cantó, si a cada cantó de cada carrer. Més no podia imaginar.
El més difícil de tot, la primera volta que eixia de casa tant de temps. Un mes que en tanta diferència horària és complicava la comunicació amb la família però quan ara tenim tanta tecnologia ens fa veure que estem be, que ho passem genial i que la família és posa negra de veure que no vull tornar a casa.
Pense tornar perquè em quedaren tantes coses per veure aquesta ciutat tan europea…

Nova York Any nou 2012-13

Imagen

Puc dir: Somni fet realitat, sí. Quin somni més bonic que he pogut fer fins ara, tants edificis per veure, d’arquitectes que he estudiat, tants museus, tantes coses i més en nadal per veure que sols vaig visitar la meitat, així que sols em queda tornar en primavera per conèixer aquesta Nova York en bons colors.
Què dir d’ella que no puguem saber ja, em vaig sentir com en casa, la gent en presa a treballar, mil llocs on poder desconnectar, edificis històrics, milers de nacionalitats, realment et pots avorrir?
Sols desitgi poder viure dos anys mínim aquesta gran ciutat, per tot el que té, per poder apreciar i enamorar-me més d’ella. Senc que no vull acabar de conèixer-la i per això sempre em deixaré alguna cosa per veure i poder tornar. És el meu escondit per aquells dies que vull desconnectar de tot.

Erasmus Polonia Setembre-Febrer 2013/2014

I ací estic, d’erasmus a Polònia. Pot ser pel que vaig sentir per tots aquells edificis, per l’escola de destí, per tindre a una persona important ací, però encantada de poder conèixer tota Polònia de nord a sur. I encara em posse per alguna reforma que veig al meu edifici. Una manera diferent de construir, pel clima, per les estructures,. Pot ser perquè m’agrada la seva construcció de madera, o de pedra que tenen, pot ser perquè es diferent i la veig interessant que encara vull restaurar cada edifici que veig, tan preciosos que no poden estar així.
Erasmus, una xicoteta experiència que et fa gran canvis en la teva vida, canvies la forma de vore les coses, de viure, d’entendre allò que no entenies, coneixes a tanta fent que sols vull poder visitar-los a tots quan acabe la meva estància.

CONCLUSIÓ

Ara estic d’erasmus per 4 mesos i quan torne a la terra em toca fer el projecte final, una porta per poder eixir a treballar fora, que és el meu somni. Treballar en rehabilitacions d’edificis antics, perquè rehabilitacions i no edificis d’obra nova? Clar que no m’importa treballar a obra nova, però em pareix tan important tornar la vida a l’edifici que està malament, es com tornar a renàixer un espai nou, s’ha de començar a recrear espais per a les noves generacions en llocs abandonats, en edificis que no veuen futur. No és bo tanta construccions nova.
A banda també restaure mobles antics que queden meravellosos i pareixen nous però en una bona historia enrere que els de la tenda no tenen.
La meva conclusió després de tots aquests viatges, és que sempre que puguis viatjar ho ha de fer, conèixer món, començar apreciar el que tens, perquè sols aprecies el que tens quan estàs lluny, quan vius en altres situacions. Sempre em senc com si estigués dalt d’una muntava i vera tot allà baix i el que pensava que eren problemes, ara em pareixen coses sense importància. Així que si, viatjar canvia a la persona, tots necessitem viatjar i començar a estimar tot el que no veiem quan estem a casa.

Marisol: “Me siento en un parque de atracciones llamado Mundo”

·         Marisolmarisol perfil

·         33 años, Nules

·         Benidorm, Italia, Irlanda y la India

 

Estimados castellonenses y amigos del blog. Hoy finalmente tengo el placer de presentaros a una de las castellonenses más intrépidas que conozco. Dios sabe lo que nos ha costado conseguir esta historia, pero la espera ha valido la pena. Se llama Marisol, es de Nules y desde hace varios años ha ido cambiando de lugar en el mundo, siempre en busca de aventura, de crecimiento y de nuevas oportunidades. Creo, y lo comprobaréis a través de la historia, que se trata de una persona inteligente, luchadora y de un gran ejemplo de que la buena suerte puede buscarse. No hay que esperarla porque podría no llegar. Esta es una de las cosas con las que me quedo de las palabras de Marisol. Ella misma ha contado su historia, espero que os guste, os inspire y os sirva.

Jéssica

Primeros pasos

Dos años han pasado desde que recibí un sms, Castellonenses  por el Mundo quería saber de mí.

En aquel momento yo vivía en Roma y les dije que les escribiría algún día.

Y llegó el día. Subida en un rickshaw por las calles de Mumbai en Monzón me decidí a escribir.

Nací en Castellón, estudié la Carrera de Arquitectura Técnica en Valencia. Para que todos nos entendamos Aparejadora, como antiguamente se llamaba, e Ingeniero en Edificación como se llama actualmente. Es muy gracioso estar colegiada en EOAATIE de Castellón (Escuela Oficial de Aparejadores, Arquitectos Técnicos e Ingenieros en Edificación de Castellón), cada vez hay más letras. Es lo que tiene el haber nacido en el 80. Después de mis estudios, yo inquieta como siempre me salió la oportunidad de marchar un poco más al sur, Benidorm. Después de haber trabajado 3 años, volví a casa, Nules. Ese pueblo costero que todo el mundo conoce, vayas donde vayas siempre hay alguien que tiene un amigo, un familiar, que ha oído hablar o que simplemente te dicen que han pasado por allí.

Después de dos años duros trabajando como autónoma y trabajos extras para poder pagar autónomo, seguros, colegiado, para ejercer como Arquitecta Técnica, recibí una propuesta: un curso de verano en Roma. Siempre quise ir de Erasmus a Roma, así que antes de dar el sí, empecé a hacer las maletas. Los tres primeros meses estuve en casa de un amigo también de Castellón, del pueblo vecino a Nules. Él fue el primero en vivir mis aventuras fueras de casa y la persona que me abrió el camino, alguien que admiro muchísimo. Después de los tres meses volví a Nules a por más maletas.

marisol italia

Cuando trabajaba en Benidorm solía ir bastante a un estudio de arquitectura. Me gustaba mucho como trabajaban, sobre todo los proyectos en Dubai. Siempre le decía a la Arquitecta que quería ir a Dubai a trabajar con ellos. Pero donde iba yo, si mi Ingles era 0, ni básico. Hace unos meses visite Dubai.

De Benidorm a Roma y de Roma a Dublín

Casualidad, destino o llamémoslo como queramos, la Arquitecta tenía un compañero en Roma trabajando en un estudio de Arquitectura, así que nos puso en contacto.

Nos conocimos tomando un café en la cafetería el Pantheon, en la misma esquina del Pantheon y ahora tomamos café en Di Bella coffee en un bookshop en Mumbai.

Trabajé en el estudio de arquitectura, un contrato de prácticas, si los dos proyectos donde andaba metida iban hacia adelante tenía asegurado un contrato por unos años. Después de nueve meses viviendo al lado del Pantheon y trabajando en la misma piazza delle tartarughe, cogí maletas, pase por Nules y me fui a estudiar ingles a Dublín.

Así, sin más, ya era hora de ir a por esa asignatura pendiente, el inglés.

Marisol estudiando en Irlanda

Marisol estudiando en Irlanda

Dublín no me gusto, aunque no olvidare los momentos vividos en Isaacs hostel. Después de estar 44 días viviendo en hostels, me fui a Galway. Aunque tengo que confesar que no cargué con mis maletas todo el tiempo, otro castellonense abrió las puertas de su armario y en el fondo de el me cuido mi súper maleta y me ayudo a cargarlas al coche para marchar a Galway. Un lugar encantador donde vivía en una casa típica Irlandesa con 3 chicas Irlandesas. Fue otra experiencia donde descanse y dormí más que en toda mi vida.

Mi ingles había pasado de 0 a básico, así que decidí buscar una familia y ponerme a trabajar como au pair. Algo en lo que había pensado hacer alguna vez, esos veranos en la playa de Nules que pensaba que podía hacer mientras todo el mundo se echaba hacer la siesta.

Así que prepare otra vez las maletas. Lo tenía todo preparado para irme un martes y el sábado antes cuando un amigo me acompañó a casa después de tomar unas guinness, unos mensajes y un par de llamadas me dejaron inquieta y sin dormir bien. Algo me decía, que algo estaba a punto de cambiar.

Mi compi de Roma, quería hablar conmigo, me dejo un mensaje para conectarme en la mañana del domingo por skype.

De Roma a la India

Aquella mañana de domingo hablamos durante 3 horas, hacía meses que no hablábamos. Después de aquella llamada, cambie mis planes. Me propuso ayudarle a montar una empresa en la India, me ofreció un billete de avión de ida y vuelta de 3 meses. Así que pille las maletas que ya tenía preparadas y pase por Nules a cambiar las maletas de invierno por las de verano.

Marisol trabajando en la India

Marisol trabajando en la India

Ya llevo 10 meses viviendo en Mumbai y el 13 de Mayo mi socio y yo registramos nuestra empresa  QDesign en Mumbai.

Marisol: “Claro que lo tengo, todos los días, pero yo voy hacia adelante”.

Dos años muy intensos, Italia, Irlanda e India, mucho esfuerzo, trabajo, paciencia y mil y una historias que contar. Estoy muy contenta del paso que di hace dos años.

Un día en el restaurant Impiccetta en Trastevere en Roma, cenando con un amigo, antes de irme a Irlanda. Me preguntó: y tú no tienes miedo? Yo le dije: “claro que lo tengo, todos los días, pero yo voy hacia adelante”.

Si me volviese a preguntar lo mismo ahora, no sé qué le contestaría.

Me preguntan si me gusta la India, yo siempre digo lo mismo, no importa donde estés, sino lo que haces.

Y lo más gracioso es cuando me preguntan si echo de menos algo. Claro que sí, a mi familia, a mi gente y a todas esas personas que tengo al otro lado de la BB.

Y muchos me preguntan que cómo me siento en estos momentos y solo se me ocurre decir: cómo si estuviese subida en una montaña rusa en un parque de atracciones llamado Mundo.

MARISOL J.

 

 

¡¡¡Ahora Basta!!!

Esta mañana leía en el Periódico un artículo de Risto Mejide. No suelo seguir a este autor porque desde el principio, siempre me ha parecido un poco exagerado. No por lo que dice, que muchas veces tiene sentido, sino por el modo en què lo dice. Creo que las palabras pueden ser afilados cuchillos que hay que utilizar con delicadeza y, elegir una forma poco justa para decir algo justo puede cambiar el sentido de las cosas hasta hacerte perder la razón. Como cuando dices algo gritando. Aunque estés en lo justo, si levantas la voz, dejas de tener razón.

Como siempre me decía mi padre, y que además multiplicaba hasta el infinito mi nivel de nervios, “no por gritar más tendrás más razón”.

basta

Bueno, a lo que vamos, esta mañana leía el artículo ‘Largaos’ de Mejide y realmente ha sido una revelación para mí. Como algunos de vosotros sabréis, hace ya casi tres años y medio que me fui y vivo en Italia, donde seguramente las cosas no están como para lanzar cohetes, sin embargo….ver noticias desde España, comprobar en qué se ha convertido el país y en la ausencia de soluciones que parece haber es realmente triste y desalentador.

Desde la distancia las cosas se ven con perspectiva y, os prometo, que la rabia es exagerada. Sobre todo, rabia creada por una sensación de impotencia y de desilusión por no poder confiar ya en nadie, por no tener ni una sola motivación por votar, por elegir ni por confiar.

¡¿Será posible!!?? De verdad, es posible?!

 

 

Ahora Basta

El artículo del publicista me ha hecho reflexionar respecto al nivel de cansancio y desesperación de los ciudadanos. Por primera vez he estado totalmente de acuerdo en su forma clara, concisa y agresiva de decir las cosas. Porque algunos parecen no escuchar un basta que está por romper la barrera del sonido.

¡¡¡¡¡¡¡¡BASTAAAAAAAAAAAA!!!!!!

Tienen que irse, y tienen que irse ahora, y tienen que dejar de tomarnos el pelo en televisión y de hacer lo que les de la gana con el dinero y con la dignidad de un entero país. Si tienen la responsabilidad de tomar decisiones, tienen que asumir las consecuencias de ellas. Y si se equivocan decirlo.  Basta echarse flores cuando las cosas van bien, o sea nunca, y dar la culpa a los demás cuando no es así.

Basta pagar justos por pecadores. Basta pobres cada vez más pobres o familias que no tienen ni para comer. Basta. ¿Dónde está la sociedad de bienestar que hemos construído cuando de verdad hace falta? ¿Dónde están las fuerzas de nuestro país hecho de personas honradas y de trabajadores?

Nuestros abuelos han sobrevivido a guerras, a hambre, a familias numerosas sin recursos…han salido adelante como han podido. ¿Y ahora? Somos pobres porque no podemos pagar el Iphone 5, no encontramos trabajo porque las empresas se han aprovechado de la crisis para recortar gastos….No dudo de la existencia de empresarios que realmente sufren por lo que está pasando con sus trabajadores a los que se ven obligados a dejar en la calle, pero conozco personalmente a muchos otros que se aprovechan de haber descubierto que el mismo trabajo puede hacerse con la mitad del personal.

¡Y, quéjate si tienes agallas! ¿Sabes lo que darían muchos por tener un trabajo como el tuyo de 11 horas al día por 1.100 euros si llega?

Pues así estamos. Y en todo eso, ¿qué hace el gobierno? trabajar por mejorar la situación y ayudar a los ciudadanos a salir de la crisis?

mmmmm……casi

Robar, mentir y evitar la responsabilidad.

Un gran ejemplo, sí señor.

Como decía Risto en su artículo, y nunca mejor dicho, LARGAOS. Porque ya no confiamos en vosotros, porque habéis demostrado tener intereses muy diferentes a los que habíais defendido y porque el país necesita de otro tipo de política y de prioridades.

Lo más importante, bajo mi punto de vista, es devolver la esperanza a las personas. Puede que muchos ahora estén pensando….”pero qué moral y qué esperanza si no llego a fin de mes”. Lo sé, yo también tengo gastos a mi cargo, y preocupaciones financieras, etc…pero no se puede seguir llorando o pensando que un futuro mejor no existe. Ese sería el fin. Este no es el peor episodio que ha atravesado nuestro país, y saldremos de esta. Pero el panorama que percibo ahora de mi tierra no me gusta, y no es el que quiero para mi hijo. La mayor prioridad ni preocupación mientras se vive no puede ser “llegar a fin de mes”, “o pagar el mutuo”, …. no creo que esa sea la actitud por muy mal que estén las cosas.

Yo prefiero decir BASTA, a toda esta gente que se permite de decidir por mi sin tener en cuenta mis necesidades. No quiero ni escucharles. No me interesa lo que tengan que decir, hace mucho que dejo de interesarme. No confío en ellos y, por eso digo BASTA.

Alex Daràs: To Dare is To Do!!!

  • Alejandro Daràs
  • 22 anys
  • Nules – Chicago (EEUU)

 

 

 

 

“To dare is to do”, (atreverse es conseguirlo). Aquesta es una història que m’agrada especialment. Quan persones que coneixem o que hem tingut prop viatgen molt lluny, a llocs que potser em vist sols en pel.lícules. Que inclús ens han fet somiar amb históries romántiques o thrillers…. quan algú trenca aquesta distància i fa que aquests llocs siguen mès prop a tots nosaltres, no podem mès que sentir admiració.

Estem apunt de conèixer a un castellonenc que ha realitzat “el sueño americano”, que no es poc. Nulero, 22 anys i sense por a res, aquesta es la descripció breu de Alex Daràs: avuí viu a Chicago i no descarta ninguna possibilitat de cara al futur.

1. On estàs, desde quant i que estàs fent?

Actualment estic vivint a Chicago des del darrer Agost. Vaig vindre degut a l’obtenció d’una beca de mobilitat (PROMOE) de la Universitat Politècnica de València (UPV) la qual consisteix en un programa de doble titulació entre l’IIT (Illinois Institute of Technology) i la mateixa UPV.

2. Per què vas decidir anar-te’n?

Me’n vaig vindre ja que aquest acord acadèmic em permetia realitzar el “Master of Architectural Engineering” a Chicago simultàniament amb el meu cinquè curs d’Arquitectura a València. A més a més, deixant a banda raons purament acadèmiques, la possibilitat de viure un any a una ciutat com Chicago la veia molt atractiva.

3. Què et resulta mès difícil d’estar lluny de casa?

Lo més difícil d’estar lluny de casa sempre és l’enyorança de les persones volgudes, al principi es fa molt complicat no poder veure a totes eixes persones especials que han estat tant de temps al teu costat i d’una manera o d’una altra formen part de la teua vida diària. Una menció especial en aquest aspecte es per al meu germà; els dos últims anys compartint pis a València han fet que estiguérem més lligats si cap i es fa molt estranya la vida diària sense ell.

Millenium Park

4. Quines son les teves previsions de futur? Què t’agradaria fer?

Les meues previsions de futur hui per hui no estan gens clares, a curt termini, en principi hauria de tornar a València l’any que ve per fer el meu Projecte Fi de Carrera i finalitzar així els meus estudis d’arquitectura; però la veritat es que ací tinc alguns fronts oberts que potser retarden la meua tornada alguns mesos més, encara no ho tinc clar. Tot dependrà de com evolucionen les coses durant els pròxims sis mesos i de factors tant diferents com l’acadèmic, l’econòmic i l’anímic.

5. Parlans d’algun lloc que, fins ara, t’haja impresionat o t’haja agrada molt? No sè sap mai si anirem algun dia a Chicago.

La veritat es que hi ha molts llocs que m’han impressionat des de que estic ací:

– el primer de tots, la ciutat en sí, m’agrada molt. Poder sentir un concert de jazz en directe en Millenium Park, pujar a la Torre Sears (actualment anomenada Willis) o estudiar a un campus dissenyat per l’arquitecte Mies Van der Rohe son exemples de les moltes coses que hui per hui puc fer a diari i potser mai mes puga, així que les estic gaudint tot lo que puc.

– després, New York City, a pesar de ser estressant degut a la gran quantitat de gent que hi ha, és una ciutat que sempre recordaré gràcies al viatge d’aquest any.

– i finalment, “Niagara Falls” les cascades també hem van impressionar molt.

 

Niagara

Alejandro acaba amb un agraïment molt especial: “després de tot, m’agradaria donar les gràcies als meus pares, Vicent i Marisol, ja que sense la seua gran ajuda no haguera pogut complir aquest somni”.

 

No le Preguntes al Viento…

En mi pueblo natal, había un parque…en realidad hay más de uno, pero tengo más recuerdos de uno en especial. Con algunos bancos, un túnel y una pequeña torre con una locomotora pintada que recuerda un episodio histórico del municipio.
La verdad es que, en lo que se refiere a césped y vegetación, no sè ahora, pero nunca ha sido un ejemplo de belleza…..era más bien amarillo, en lugar de verde….pero recuerdo que un día, jugando por allí vi que en medio a tanto amarillo y marrón, había empezado a abrirse una puerta una pequeña flor blanca con sus cuatro hojas verdes. Era perfecta, brillante, espléndida, llena de vida. Durante varios días pude ver la estupenda flor, elegante y fuerte.

La flor estaba llena de semillas. Todas ellas un poco asustadas debido a que alrededor, no había otras flores como la suya….”¿dónde iremos a parar?”, “¿què será de nosotras?”….estas eran algunas de las principales preocupaciones de las semillas. Sabían que, con la primavera, y los primeros vientos, iban a tener que cambiar de posición y formar su propia casa, su propia flor……Llegó el día y el viento sopló fuerte, muy fuerte….todas las semillas no pudieron resistir al empujón del viento y se vieron obligadas a dejarte llevar:
– Adiosssss
– Adios amiga, que tengas suerte
– Que vaya bien, cuídate
– Adiossss
– Adiossss
Y así, poco a poco, se fueron perdiendo de vistas unas a otras. A la mayor parte de ellas les fue bien, cayeron en zonas de tierra, prados, huertos y otros terrenos favorables a su crecimiento. Todas menos una, la más pequeña de las semillas….siendo más ligera, el viento la empujó mucho más hasta que la dejó caer en medio de una ciudad, concretamente en una acera de cemento duro y viejo.
La semilla estaba desorientada, ¿què tipo de terreno era èste? ¿què iba a hacer ahora? Dudó durante algunos minutos mientras estudiaba atentamente el lugar y, poco después, vió un montoncito de polvo y algo de arena, seguramente depositada a su vez por el viento. Empezó a trabajar para crearse una casa y a echar sus raíces. Le costó mucho trabajo porque prácticamente no tenía espacio, sin embargo, siguió trabajando para conseguir su objetivo. Y lo consiguió, después de varias semanas, las primeras hojitas verdes, diminutas pero vivas.

Justo enfrente a dónde la semilla echó sus raíces había un banco donde todos los días, sobre las once de la mañana se sentaba un chaval de unos 30 o 35 años. Parecía siempre confuso, entre serio y triste, nunca sonreía y su mirada se perdía durante casi una hora en quièn sabe cuáles pensamientos.
Una mañana, el jóven se dio cuenta de la presencia de la planta, casi no podía creer lo que estaba viendo. Cuando se levantó para irse, con una sonrisa amarga, dijo “No lo conseguirás” y pisó las hojas hasta aplastarlas completamente.

La semilla estaba triste, se sentía cansada y decepcionada. Había perdido en pocos instantes el trabajo de muchas semanas. ¿Què haría ahora?

Algunos días después, cuando el joven volvió fiel a su cita con el banco y sus pensamientos, se quedó boquiabierto cuando vió que esta vez, en lugar de dos hojas, eran cuatro. Verdes, fuertes y desafiantes.
Esta vez no pudo evitar sentir admiración por la planta, por la determinación de la pequeña semilla. Había conseguido de nuevo brotar, cuando todo a su alrededor jugaba en su contra.
La observó durante casi una hora, y cuando se iba, le sonrío y acarició las 4 hojas. Fue un ejemplo para él. Y no podéis ni imaginar què orgullo para la pequeña semilla aquel gesto cariñoso del jóven sin amigos.

 

No le preguntes al viento por què estás donde estás, trabajo para mejorar lo que tienes, aunque creas estar en una situación de desventaja. La mayor parte de las veces, el viento nos deja donde estamos por una razón.

La importancia de afrontar un día a la vez

La vida tiene sus pros y sus contras, siempre ha sido así y, como cualquier moneda, cada situación a la que nos enfrentamos tiene su cara y su cruz. Lo que no significa que sea fácil ver cada vez el lado más positivo y optimista. Al contrario. Solemos ver el lado más oscuro, como humanos y quejicas que  somos.
En varias ocasiones os he hablado de la dura decisión que supuso para mí, como para el resto de castellonenses en el mundo, dejar mi pueblo para intentar buscar mi sitio en Italia. No pasa un día en el que no piense en ello. Lo que no significa que me haya arrepentido, absolutamente no. Estoy convencida de que si empezamos a mirar atrás con demasiada frecuencia estamos perdidos.
Seguiré apoyando, desde este espacio, a todas las personas que decidan que ha llegado el momento de cambiar y apuesten por hacerlo. Con la seguridad de que su identidad sigue intacta, de que siempre habrá un colchón al que regresar para dormir, pero con la determinación de mantener la vista hacia adelante y la cabeza erguida aunque les den patadas en las rodillas.
Una de las cosas más feas a las que hay que enfrentarse, necesariamente, cuando se cambia de posición por un largo periodo es la de perder a personas. En muchas ocasiones se cumple lo de que la distancia causa el olvido y, es inevitable, aunque duela es comprensible….sin embargo, como acabo de decir, duele. Al final te encuentras en la horrible situación de tener que ganarte la confianza de nuevas personas, que se convertirán en amigos (lo que no es fácil a partir de cierta edad y sin ir al colegio) y la insalvable distancia que se va creando entre tu y las personas con las que más tiempo pasabas.
No hay culpables. Es la vida.
La otra cara, la que más me gusta, de este argumento es la de descubrir personas y personalidades que han vivido siempre cerca de ti y a las que sin embargo no les habías dedicado el tiempo necesario. Tengo un ejemplo reciente, aunque no diré el nombre por cuestiones de privacidad (en internet nunca se sabe y además no he pedido el permiso para hacerlo). Os hablo de una persona a la que quizás la vida, durante los últimos años, no le ha tratado demasiado bien. Nada grave….es cierto, pero muchas gotas de agua golpeando la nuca en el mismo punto, al final duelen….¿o no?
Mientras me hablaba de su situación yo iba cayendo, sin darme cuenta, en la compasión….quizás reflejando lo que yo hubiese hecho en su lugar….HUNDIRME….no para siempre pero si momentáneamente…..Sin embargo, llegado un punto me dijo algo que guardaré en mi pequeño cajón de frases inspiracionales y recursos de motivación: “He decidido que voy a afrontar un sólo día a la vez”.
Eso significa no preocuparse por lo que ocurrirá el fin de semana, ni por lo que harás en vacaciones, ni por cuánto o cuando te pagará tu jefe, ni si la persona con la que hablas es de fiar o no…..Significa levantarse, sonreír y afrontar el día, tal cual…..caminar antes de correr para, quizás, evitar un tropiezo o que, almenos, sea menos fuerte la caída.
Una frase simple pero inteligente, de las que te hacen pensar.  Esta es mi situación, es mi vida, lo quiera o no, es lo que hay (como diría alguièn que conozco)…puedo llorar en mi habitación o puedo hacer algo, hoy…sin grandes planes, pero hacer algo hoy.
Carpe Diem.

Cristina Franch: “les voltes que els teus te poden demostrar que estan al teu costat, això no te preu”

Cristina Franch, Moncofar

31 anys

Enchede en la regió de Twente, Holanda.

 

 

 

Cristina es de Moncofar, la dona de un dels meus millors amics, i ha decidit viure una nova aventura, a Holanda, dixant a casa gran part de la seva vida. Ens conta que la forÇa per a seguir endavant la pren de tota la seva gent que sempre li ha demostrat estar amb ella, a pesar de distàncies i altres detalls. Quan hi ha un objectiu clar i fort, ningú ens pot parar, ixa es la ventaja dels éssers humans, podem arribar on vullguem.

Esta es la història de Cristina, contada en primera persona.

Cristina Franch

Podriem dir q tot va comenÇar quan vaig decidir estudiar Enginyeria Química en la Universitat Jaume I de Castelló. Aquell any la meua vida va canviar totalment, perqué vaig comensar els meus estudis i perqué vaig coneixer a la meua mitat, el que avuí es el meu home, Alex!! Així q a partir d’ahí hem caminat este llarg viatge junts.
En el moment de fer les pràctiques en empresa vaig decidir fer-les en un centre d’investigació perquè pensava qué seria obrir una altra porta en la meua carrera professional, ja que les empreses ceràmiques sempre estarien ahí per a poder a anar a treballar en elles. I tant que si va obrir una porta, va obrir LA porta!!!

 
Al principi, quan vaig acabar la carrera, no pensava fer el doctorat en químiques així que vaig fer una beca associada a un projecte durant un any, després me vaig donar conter que la investigació realment m’agradava i entre els dos, Alex i jo, varem prendre la decisió de fer el doctorat. I és que ha segut un camí q hem recorregut els dos, he tingut molta sort q ell me “permitira” fer el que a mi m’agradava, que em donara el seu suport,. Sempre estant al meu costat en cada moment.
Després d’uns anys vaig acabar el doctorat i va vindre la pregunta, i ara que?? Hi havien tres opcions, ensenyansa, empresa o continuar la investigació. Vaig sopesar les tres opcions i, una altra volta entre els dos, varem decidir que la millor opció era continuar amb la investigació. I dins d’esta havia d’anar-me’n al extranger per a continuar en la meua carrera, poder conseguir un bon curriculum i tindre més opcions per a després tornar a Espanya (demanant alguna beca).
Així que me vaig ficar a buscar i vaig tindre la sort que, quan buscava al que ara és el meu jefe per a enviar-li un correu amb el meu curriculum (perqué m’agradava el seu treball), vaig vore en la pàgina del seu grup que estaven buscant un post-doc en les meues característiques. Li vaig enviar el CV i ací estic.
Vaig vindre a principis de juny i tot ha segut una aventura fins ara. La ciutat té 150000 habitants però és molt acollidora, jo la compararia amb Castelló, que et permitix pràcticament conéixer a tots.  Té moltes tendes, molts actes culturals i una bona comunicació de transport públic. Lo pijtor és el clima, quan li pareix se fica a ploure!!! Però ja he aprés a portar el “xubasquero” sempre en mi. La part bona de que ploga és q està tot verd!!! és molt bonic!!! inclús la universitat està tota plena d’arbres i de llacs, a voltes pareix q estigues enmig del bosc!!
Al principi vivia en una residencia de la universitat on tot està mega-brut!!! Va ser molt dur!! Però ara ja tinc un piset per a mi sola en la meua cuina, el meu bany, i lo més important, la meua intimitat!!!
En la feina estic molt bé, l’eixir fora m’ha ensenyat a conectar en persones diferents i de diferents nacionalitats, a escoltar i sobre tot, estic aprenent anglés, i espere apendre també l’holandés!!

El treball que desenvolupe m’agrada molt i estic aprenent molt!!!
La veritat és que és molt dur estar fóra perqué no tens al teu costat a la gent que més vols, encara que ara en les noves tecnologies estem 24 hores conectats!!!! I moltes voltes et sents sola, però saps q ells estan ahí, i això és lo millor, les voltes que els teus te poden demostrar que estan al teu costat, donant-te suport en cada pas q pegues, això no te preu!!!!
Ara mateix tinc un any de contracte, que espere que siguen dos per a poder desenvolupar la meua feina completament.

CURIOSITATS
L’holandés és molt difícil però ací quasi tots parlen anglés, inclús la gent que no treballa a la universitat (caixers de supermercat, conductors d’autobusos), i que tots són molt amables i t’ajuden en tot. Aixó si. Quan es tracta de relacions més personals (d’amistat) no sonmassa oberts. A més, no es toquen. Mantenen molt les distáncies….aixó tambè ho trobe a faltar, algun abraÇ de tant en tant.

Pedro Navarro: Dedos con Duende

  • Pedro NavarroImagen
  • 31 años
  • Nules

Mismo colegio y trayectorias muy distintas. Muchos de mis compañeros de colegio recuerdan muy bien a Pedro Navarro, hijo de Don Pedro, uno de nuestro profesores màs temidos (sin ànimo de ofender). Un chaval al que recuerdo modesto, tranquilo y bastante tìmido, siempre desde una relaciòn de vista. No puedo decir que le conozca, pero es cierto que su trayectoria como mùsico me ha hecho pensar en èl en màs de una ocasiòn. Pedro, de Nules, ha llegado lejos. Muy lejos.

ImagenCon su guitarra española Pedro se ha codeado con los màs grandes de la mùsica, ha sido acompañado por las mejores orquestas y ha sido entrevistado por televisiones de todo el mundo. Que no es poco.

Pedro Navarro: trayectoria

Orgulloso de ser de la provincia de Castellòn, Pedro nos cuenta que su pasiò por la mùsica nace de modo instintivo y no acadèmico. No se trataba de aprender mùsica sino de hacer mùsica, de sonar. “Creo que desde muy pequeño he ido desarrollando ciertas inquietudes artìsticas que posteriormente me permitirìan la creaciòn e interpretaciòn de mis propias obras”.

Pedro ha cosechado en èxitos en centros tan importantes como: The Victoria Hall de California, John Hancock Center de Chicago, Sala Cortot de Paris o Piazza Navona de Roma. A los que se unen paìses como Canadà, Camerùn, Australia, Turquìa y, por supuesto España.

Le resulta realmente difìcil hablar de algùn concierto en concreto que haya sido especialmente significativo, “pero si tuviera que quedarme con uno, posiblemente señalarìa el dia de mi debut en el Canbella Theatre Center de Australia o la interpretaciòn con la Sinfònica de Sofìa del Concierto de Aranjuez”.

Respecto al futuro nos cuenta que en estos momentos se encuentra ultimando un disco que nacerà muy pronto. Su nueva obra serà presentada a travès de varios conciertos en el Mar Negro, USA, Canadà o Mèjico.

Una de las cosas que màs me gustan, si me lo permitìs, es que Pedro sigue viviendo en Nules, su ciudad natal, y cuando el tiempo y sus ocupaciones se lo permiten, frecuenta a su gente de siempre. “suelo viajar mucho pero me gusta estar en Nules, en mi tierra, me permite desconectar mucho el hecho de estar con mi gente asì como vivir cerca del mar o de otros parajes en los que poder practicar deporte o simplemente relajarme”.

Concierto de Pedro Navarro con la Sinfònica de Sofìa frente a màs de 4.000 personas
El consejo que da Pedro, y que nos sirve para acabar del mejor modo, es el de perseguir los propios sueños: “si una persona tiene talento, es sòlo cuestiòn de tiempo y llegar al destino soñado es posible. El miedo en la vida no cabe, porque este miedo es sòlo un lìmite, una negaciòn a la propia vida”.

Gracias Pedro y mucha suerte.